CABRERA, MARÍA
Premi Carles Riba 2016"Ens vam posar a fer temps: vàrem pastar-lo. El vam fer de la pena dels nens tots mudats el diumenge de rams, vam descordar-hi un vent molt fluix i el vam atiar curosament amb les mans. Va ser linici dun seguit de setmanes de feina: treballàvem esforçadament per no dir-nos res, un escuradents desmenjat penjant del precipici de la boca i tot lavern dels mots que ens queia per terra. I de tant tocar-nos el buit, de tant fer-nos-el costella, ens vam escalfar com un vidre i ens vam dar la forma duna llengua de foc: de la mida justa de lesglai. La por sens va estendre pels camins de les venes, i les llenques de terra van sospirar per lenèsim guaret i els fills morts en lenèsima ràtzia. Vam omplir un perol de nosaltres i laigua era fosca i espessa: et recordo remenant-la esforçadament amb un culler de fusta. Entre el riure i la resina i la resina i el resignar no és tan llarga la distància, em vas dir: i ja tenies la boca plena només de la pena del tu, i ho vas dir just abans que sens llagués la mirada..." (Fragment.)
