GUIDACCI, MARGHERITA
POETA I DONA EN UNA ITÀLIA PATRIARCAL I RÒNEGA, va haver de lluitar i resistir en ple segle xx contra modes triomfants i etiquetes, tenaçment fidel a ella mateixa i a la pròpia independència literària. Margherita GUIDACCI (Florència, 1921 -Roma, 1992) va haver dacarar, sobretot als anys quaranta i cinquanta, el menyspreu duna part de laparell crític itàlia que qüestionava la vàlua de la seva veu. Per a ella, lúnic camí possible era el que sorgia de lautenticitat, conscient que emprenia senders poètics a penes fressats que lapartaven dels grans corrents imperants llavors a Itàlia, com lepifanisme dUngaretti, lhermetisme de la primera meitat de segle, la neovantguarda dels seixanta i els persistents neorrealismes de Quasimodo, Pavese o Pasolini.
AQUESTA ANTOLOGIA PORTA PER PRIMERA VEGADA AL CATALÀ el llibre complet Neurosuite i una atenta selecció que recorre llibre per llibre lextens corpus poètic de la florentina. En un ferm i constant diàleg temps-eternitat-mort, els seus versos en ocasions al·legòrics i mordaçment al·lusius, però sempre unívocs i límpids amb la franquesa eloqüent dun acte de fe, atenyen una espiritualitat lluminosa guiada per una poderosa claredat expressiva, i una discreta i no obstant efusiva i punyent veu baixa amb què es fan llegir intel·ligiblement. Aquests elements distintius a penes tenen comparació en la poesia italiana i europea contemporànies. Guidacci pugna perquè no entri cap foscor ni cap ambigüitat tampoc cap escarafall ni cridòria als seus versos profundament humans, enèrgics i atemporals.
