JORDI IBÁÑEZ FANÉS
En una tarda de setembre, un home dedat incerta es deixa portar per la riuada de gent que baixa per una elegant avinguda, de Barcelona. Allò que lempeny no és la gent o el pendent del carrer, sinó la recerca duna memòria al centre dun oceà interior tan delirant com adoloridament lúcid. En aquesta passejada es trobarà amb velles figures que un dia van formar part dun joc, les regles i els objectius del qual ara no controla: «No sé com vaig començar a pensar en lassumpte de les línies de la vida, dels dibuixos que fan les vides, com si agafessis un llapis al moment del naixement i no el deixessis caure fins al moment de la mort, o com si es poguessin veure, igual que les ratlles que fan els patinadors sobre gel, aquestes giragonses de la vida des que comença fins que acaba...». Una vida al carrer és també una tarda dedicada a recordar un nom. O, si es vol, una baixada als inferns de lara i laquí amb un final que anuncia lascens al purgatori.
