«Claus i Lucas» és la trilogia i obra magna i mestra d'Agota Kristof, dels llibres més recargolats i torbadors que he llegit mai; i rellegit al mateix temps —l'única forma seriosa de llegir, deia en Fuster—, retrocedint i aturant-me, deixant reposar, reprenent… T'ho demana eixa escriptura tan directa i la cruesa del relat, per poder assimilar allò (i compte el colpidor) que explica (i el com). I alhora gaudir al màxim d'aquesta autèntica lliçó d'escriptura, i de l'experiència impactant que esdevé la seua lectura.
Hongaresa exiliada a Suïssa el 1956 arran de l'ocupació nazi i posteriorment del règim soviètic, Kristof va adoptar el francès com a llengua literària, però fins no estar convençuda de l'exactitud del seu vocabulari i precisió de la seua prosa, trigarà força anys abans no publicar res… Ens ho explica gairebé telegràficament al seu brevíssim relat autobiogràfic «L'analfabeta», el fet d'aprendre i parlar la llengua de l'enemic; el repte d'escriure en un idioma aliè. I no fer-ho bé, sinó a la perfecció.
Aquesta obstinació i autoexigència fa que na Kristof aconsegueixi transmetre de la forma més senzilla possible el més complicat d'expressar i difícil de digerir. L'inefable i allò que no té nom. Amb un estil cru i colpidor, tant precís com minimalista i on cada paraula és justa i necessària. Ni més ni menys.
Es limita als fets: amb pinces, mà de cirurgiana i asèpticament liquats, sense interpretar-los ni condicionar al lector. L'art de dir tant amb poques paraules dut a l'extrem. Tal com manen les impagables normes d'escriptura que segueixen escrupolosament al seu «Gran Quadern» en «Claus i Lucas», els entranyables i terribles bessons protagonistes de la novel·la, on testimonien allò viscut excloent qualsevol apreciació subjectiva i allò superflu. Que la memòria i el desig, com voldríem hagués estat i fora, i la necessitat impossible d'oblit dissociant-se del fet traumàtic no traeixin els fets. Doncs «fer-se preguntes encara és pitjor que saber la veritat». Que la realitat és una experiència personal una hipòtesi, tan necessària, legítima i vàlida com qualsevol altra.
Per decidir si és «Bé» o «Malament», tenim una norma molt senzilla: la redacció ha de ser veritat. Hem de descriure el que és, el que veiem, el que sentim, el que fem. Per exemple, està prohibit escriure «L'Àvia sembla una bruixa», però es permet escriure «La gent anomena l'Àvia, la Bruixa». Està prohibit escriure «La Ciutat Petita és bonica», perquè la Ciutat Petita pot ser bonica per a nosaltres i lletja per a algú altre.
…
Les paraules que defineixen els sentiments són molt ambigües, més val evitar-ne l'ús: limitar-se a la descripció dels objectes, dels éssers humans i d'un mateix, és a dir a la descripció fidel dels fets.
Estrictes i grotescs també resulten els exercicis d'autodisciplina que s'infringeixen aquests inseparables de petitons, per tal de suportar i sobreviure entre guerres, ocupacions, exilis i revolucions; dejuni, silenci, immobilitat, crueltat… Com a resposta a la misèria i la soledat, la tragèdia i l'horror. La supervivència feta art mitjançant uns principis extramorals com a autodefensa i follia a dos enfront de la bogeria d'allò inacceptable.
L'àvia ens diu:
—Fills de gossa!
La gent ens diu:
—Fills de bruixa! Fills de puta!
—Imbècils! Brètols! Mocosos! Rucs! Porcs! Garrins! Púrria! Carronya! Merdosos! Carn de presó! Llavors d'assassí!
Quan sentim aquestes paraules, els nostres rostres es tornen vermells, les nostres orelles brunzeixen, els ulls ens piquen, els genolls ens tremolen. Ja no volem avergonyir-nos, ni tremolar, volem acostumar-nos als insults, a les paraules que fereixen.
Ens instal·lem a la taula de la cuina, l'un davant de l'altre, i mirant-nos als ulls, ens diem paraules cada vegada més terribles. L'un:
—Malparit! Forat de cul!
L'altre:
—Fill de puta! Cabró!
D'aquesta manera continuem fins que ja no ens entren al cervell, ja no ens entren ni a les orelles.
…
La nostra Mare ens deia:
—Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats.
Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.
Hem d'oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. Aleshores, tornem a començar el nostre exercici d'una altra manera. Diem:
—Estimats meus! Amors meus! Us estimo… Mai no us deixaré… No estimaré ningú més… Sou tota la meva vida… A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s'atenua.
Així com se somatitza i projecta el dolor, també ho fa la soledat, la necessitat de trobar l'altre per tenir constància de la pròpia identitat. Construir un algú, ésser un, coherent quelcom; un germà un doble un bessó, un testimoni un quadern, un mirall un miratge. On reconèixer-se per mantenir la consciència d'un mateix i l'evidència d'una individualitat, eixe esgotador haver de ser, maleït jo i «un mateix», més enfront de la tragèdia i el deliri de les coses, els fantasmes de la memòria i l'infern dels altres.
O què se'n va fer d'aquella nena que només volia llegir i inventar històries. I a la que la brutalitat de l'Europa del segle XX va convertir aquest desig en necessitat, condemna i salvació, entre el naufragi i l'ofegament, i del qual cal deixar testimoni. El de na Kristof és terrible i formós, ferotge i espatarrant a parts iguals. Magistral.
******
«Da igual» és una inquietant col·lecció de despietats contes curts on la irrealitat i l'anomalia conviuen a una hipnòtica atmosfera; on la irrupció de l'esdeveniment fos l'únic sentit com a veritablement real, i que a la vegada donés sentit a tot plegat, a tant sense sentit… de conseqüències irremissibles i devastadores. Aquell punt a partir del qual no hi ha retorn. Aquest és el punt que cal assolir, deia Kafka. I per on Kristof s'hi capbussa i passeja.
******
«Ahir» és un meravellós i poètic retrat de la solitud de l'exili i la nostàlgia pel pas del temps. «Les frases se m'arremolinen al cap. Crec que l'escriptura em destruirà» diu Tobias —i alter ego de l'autora—. El més ximple fa rellotges; Tobias just en treballa a una fàbrica —com la pròpia Kristof al seu exili a Suïssa—. «Però cap de nosaltres no podria muntar un rellotge complert». Un rellotge aturat dona dos cops al dia l'hora correcta (com explicava Lewis Carroll a «Matemàtica dement»), però mai saps quan. Ni tampoc serveix de res… Perquè «tot això és ara. No ha estat, no serà. És Sempre. Tot alhora. Perquè les coses viuen en mi i no en el temps. I, en mi, tot és present».