La saragata

11 OCT

Céline, d'entre els morts

Per Alfred Iniesta
Céline, d'entre els morts

D'entre els morts és «Guerra». Doncs altre cop —com fa poc succeí amb Fante i «Fam»— ens arriben inèdits d'autors que ens xalen i donàvem per acabats. I ressusciten... Vet aquí una maleta trobada —que li fou robada al 44— amb, oivó: QUATRE manuscrits de Céline; el primer publicat, aquesta meravella i que a més resulta cabdal en la seua obra. Céline... el fill de puta number one del que sempre es parla (per parlar) de separar vida (amb ombres) i obra (amb llums, i les llargues posades). Com si precisament amb ell fos possible.

 

D'entre els morts, literal; doncs just comença on acaba el «Viatge al fons de la nit», aixecant-se entre cadàvers, malferit al braç i un horrible brunzit al cap, on collons és el meu regiment? El que segueix, un irreal via crucis... Espatarrant, hilarant i delirant, com un somni lúcid, malson al·lucinat o un fantasmagòric estat de vigília permanent. «Com un somni que hi torna. La vida té trucs... He arreplegat la guerra dins el cap».

 

Donat el seu singular estil, el fet de tractar-se d'una primera versió trobo suma i afegeix. Deia Céline que pretenia aconseguir mitjançant l'expressió escrita l'emoció de la paraula pronunciada. Un subjectivisme fidel al propi sentit i l'emoció, tant o més que a reproduir literalment l'estricta realitat. Cal recrear-la per apropar-se a l'efecte d'aquella mateixa sensació. D'aquí l'estil —volgut i treballat, li suen gramàtica, sintaxi, ortografia, puntuació— que el caracteritza: caòtic, trencat, brut, argot, ferotge, explícit, directe, a sac i a raig. I aquells altres moments... I això no és gens fàcil. Precisament Fante també ho aconsegueix. D'una altra forma. Perquè era d'una altra manera, i fills de puta a sa manera i amb el seu estil i forma cadascun d'ells. I les circumstàncies diferents. I perquè hi són a les seues obres i les seues obres són ells. Tant o més que les seues vides, és la que recrearen, explicaren i llegim, la que transcendeix.

 

D'aquí i per tot plegat l'enorme dificultat de «traduir» AIXÒ i reinterpretar quelcom i algú així; i el gran mèrit d'en Joan-Lluís Lluís amb la seua versió catalana.

 

Idò esperem en candeletes la publicació de «Londres», el proper lliurament dels seus inèdits, paral·lel a «Mort a crèdit».

 

Tornar a les notícies