(A propòsit de Karel Čapek i Yevgueni Zamiatin)
Filòsof, periodista, escriptor de llibres de viatges, relats curts i ciència-ficció, creador de la paraula «robot» a R.U.R. (Robots Universals Rossum, 1920, tot i que ell n'atribuïa la denominació a son germà Joseph), el txec Karel Čapek és un d'aquells autors tan excepcionals com poc (re)coneguts i doncs, a descobrir i reivindicar.
Com el seu coetani Yevgueni Zamiatin, ambdós —recuperats per la bona gent de Males Herbes— foren pioners i dos dels grans oblidats quan es parla de ciència-ficció; «política» i crítica, sociològica i versemblant, fins al punt de resultar visionària... Així, de «Nosaltres» (1921) —que suposà a l'autor la prohibició per publicar a la Unió Soviètica— en diuen la mare de les distopies; la novel·la que inspirà Orwell per escriure 1984 i influenciar d'altres com «Un món feliç» de Huxley.
A «Nosaltres» Zamiatin ens representa aquell futur perfecte, quadriculat i perimetrat on s'imposa en nom del Bé comú una norma i marc de Felicitat. En aplicació estricta (i vigilada, compte a qui se'n surti d'aquest Nosaltres) del sentit comú (aquell que no és de ningú ni permet el de cadascú) dut a l'extrem i l'absurd de la lògica, o la lògica reduïda a l'absurd mitjançant la tecnologia... Quelcom semblant exposa i es qüestiona Benjamin Labatut, eix central de la seua incipient obra. On s'extirpa la fantasia i renuncia al desig, i l'ànima és una incurable malaltia. La intel·ligència delegada, externalitzada i inqüestionable; fracassada en tant no es qüestiona les preguntes ni el sentit de les respostes, i el rerefons de les coses: són així, de qui en dicta i n'imposa La Realitat... Allò de l'esperit crític i el lliure albir, cedit a canvi de seguretat, ara ja de bon grat per les comoditats que suposa la renúncia a la llibertat individual, i a l'exercici del dret a decidir; pensar per —o simplement poder ser— un mateix. Individu, responsable i conseqüent. Al risc de ser extirpat en tant que perillosa anomalia (susceptible de contagi) o viral errada del Sistema...
La paradoxa d'un món amablement tirànic i gris on no hi té cabuda l'imprevist i la sorpresa, els matisos i l'alteritat, com a resultat de la imposició de la perfecta, numèrica i presumpta Felicitat col·lectiva.
Us sona?
Magnífica i visionària novel·la, gens coneguda i sorprenent, atès l'època que va ser escrita, narrada en primera persona per algú que es va descobrint individu -i anòmal- dins d'aquest Nosaltres, i se'l, i es qüestiona a si mateix... I això sempre resulta problemàtic (sobretot per a l'individu; que el Sistema està massa ben greixat perquè deixi de «funcionar», com canta i recita Kae Tempest).
La distopia encertada esdevé així profecia, fos aquesta o no la intenció de l'autor. Sovint el contrari: precisament una advertència per evitar-la. Fent el diagnòstic de la situació i el seu pronòstic, projectant-los a un futur que pretén evitar representant els símptomes de la malaltia.
Un altre d'aquests autors de ciència-ficció (anomenem-la) plausible, en Ted Chiang, incideix, en canvi, en els efectes paradoxals i curiosos de la tecnologia; en les conseqüències particulars dels avenços tecnològics i científics... Entre tanta distopia massa present, i potser en què ja hi vivim permanentment i de ple, és d'agrair...
Per la seua banda, Čapek també es prodigà en un altre tipus de ficció —com Marcel Schwob a «Vides imaginàries»—, la biogràfica, en els seus «Apòcrifs». Amb un enginyós sentit de l’humor, irònic i sorneguer, Čapek hi recrea moments clau de les vides, morts i resurreccions de vint-i-nou personatges històrics i literaris, mostrant-los en un context íntim i desenfadat, revelant aspectes de la seua personalitat d'una forma propera i senzilla.
Perfectament podria haver succeït i estat com explica i doncs, com amb la ciència-ficció, la seua ficció històrica i biogràfica resulta igual de plausible; i ves i potser, no sia més encertada —si més no entretinguda i oberta a la interpretació— d'aquella altra, «oficial», seriosa i tancada que ens ha arribat dels mateixos, personatges i moments. Com si a la història no hi hagués ficció, intencions, prejudicis i biaixos, ideològics, dels temps i personals per part d'aquells que l'escriuen.
Napoleó sincerant-se amb una cortesana. Alexandre el Gran demanant als seus súbdits que el declarin déu pel bé de l’estabilitat política. Hamlet plantejant dedicar-se a escriure teatre o Don Joan, confessant al llit de mort que la seua vida sexual no fou com tothom s'imagina... Els arguments en contra i la condemna a Prometeu (que em recorden a Oppenheimer —i tornem a Labatut amb Maniac, la seua darrera obra—). El «credo» de Pilat, com a filòsof i home d'estat. El gremi de forners indignat amb Jesucrist (per competència deslleial) en multiplicar els pans... O Llàtzer, descontent perquè aquest l’ha ressuscitat...
Ep! Andréiev, un altre il·luminat, té un relat meravellós (com tota la seua obra) i tèrbol (com ell sol, com sol ell podria fer) sobre la qüestió, una altra ficció històrica... Potser nostre senyor va demanar permís a Llàtzer per retornar-lo a la vida qual zombi?...
Tant de bo també ressuscitin, apleguin i es recuperin els seus relats i la seua obra al complert. De l'autor podeu trobar «La rialla roja», per descomptat, a Males Herbes, un dels millors relats mai escrits sobre la guerra i l'estrès posttraumàtic (abans que se li posés nom, evidentment ja existia); com «La història dels set penjats» —publicat per Adesiara— ho és sobre la pena de mort.
La realitat sol posar utopies i distopies al seu lloc: per sota de les expectatives. O més aviat el temps, que de realitat en queda ben poca. Precisament agonitza per excés, perquè de realitat sempre n'hi haurà més, sobredosi, recreació i infinits simulacres (d'hiperrealitat. Ja ho deia en Baudrillard, un altre pensador i visionari a rellegir). Agonia permanent, instal·lats en la condició pòstuma de la pròpia fi, del sentit i del principi de realitat. O la darrera i definitiva distopia és la seua dissolució. Un intercanvi i consens impossible.
Al cap i a la fi, tot és ficció. De passat o a futur. Sia científica o històrica. Una ombra una versió. Recreació i simulacre de quelcom que no existeix més que com a consens, no escrit, però que ens ve donat (i compte amb qui en dicta el relat i les seues fosques intencions) anomenat realitat.
Una ficció més, una hipòtesi com qualsevol altra.
«Tot això és dins meu, és amb mi, tot sent el batec del meu pols i corre per un segon de felicitat... Amb paraules absurdes, embullades i enfonsades, provo d'explicar-li que sóc un cristall, i que per això tinc una porta a dins, i que per això sento la felicitat de la butaca. Però em surt una cosa que té tan poc sentit, que m'aturo, em fa vergonya: jo, i de sobte...
—Estimada I, perdona'm! No ho entenc gens: dic unes ximpleries...
—Per què et sembla que les ximpleries no estan bé? Si haguessin cuidat i cultivat la ximpleria humana durant segles igual que la intel·ligència, potser n'haurien tret una cosa extraordinàriament preciosa.
—Sí...
(Em sembla que té raó: com no ha de tenir raó, ara?)».
«No la pots sotmetre. Només es pot estimar el que no es pot sotmetre».
«Nosaltres» (1920), Zamiatin