«Dentro de un abrazo se puede hacer de todo: sonreír y llorar, renacer y morir. O quedarte quieto y temblar en su interior, como si fuera el último».
Vivim amagant-nos. Ens esforcem a ocultar tot allò que ens exposa. Els desitjos, els sentiments, les penes. Ens costa plorar en públic. Ens avergonyim i ens esmercem a dissimular sota tones de maquillatge emocional, la lletjor, la malaltia, la discapacitat, la diferència. Tot allò que surt de la norma, tot el que ens incomoda. Pensem que mostrar la nostra realitat i expressar el que sentim ens fa més dèbils. Defugim compartir el nostre patiment en la malaltia o la compassió davant la desgràcia. No ens arrisquem a fer cap passa fora de la nostra zona de confort i, si ens decidim a fer-la, sovint ens equivoquem. Som jutjats i condemnats de manera immediata, sumaríssima, sense cap possibilitat de redempció.
«Un día, como escribió Joan Didion, te sientas a cenar y la vida que conocías se acaba. Un duelo más, una pena más».
De vegades, però, la vida ens fa topar amb situacions que ens exposen directament, de manera descarnada, a la voracitat dels esdeveniments. Són instants no forçats, imposats per l'arbitrarietat de la mateixa naturalesa humana. És aleshores, quan el nostre tren s'atura al bell mig de la via, quan realment prenem consciència d'allò que som, de quin és el nostre espai, de com ens hem de protegir davant el malson del present i què hem de fer per sobreviure al futur. És el moment d'obrir-nos, explicar-nos i, si és possible, fer-nos comprendre.
«Veníamos de un letargo sin sueño, apestábamos a lágrimas, pero de aquella tierra mojada, poco a poco, algo había brotado».
Això és el que fa l'escriptora italiana Ada d'Adamo a «Como de aire» (Lumen, 2024). Un llibre autobiogràfic on el títol original expressa un doble sentit que s'esvaeix en la traducció al castellà. En un principi, «Come d'aria» vol dir el mateix, «Como de aire», però en la versió original italiana, a més, conté el doble joc de sonar a l'oïda «como daria». I és que Daria és la filla de l'autora, el fil vertebrador del llibre.
«Cuando tienes un hijo discapacitado caminas por él, ves por él, tomas el ascensor porque él no puede subir las escaleras, vas en coche porque él no puede subirse al autobús. Te conviertes en sus manos y sus ojos, en sus piernas y su boca. Ocupas el lugar de su cerebro. Y poco a poco, para los demás, tú también acabas siendo algo discapacitada: una discapacitada por poderes».
Daria pateix una severa discapacitat des del seu naixement, l'holoprosencefàlia. Una malformació fetal que Ada intenta assimilar cercant informació, segones opinions de professionals especialistes, contactes, associacions d'afectats... En definitiva, el pelegrinatge de qui pateix una malaltia propera, que condiciona el dia a dia de tota la família i la necessitat de cercar respostes. El preu d'un peatge que l'entorn social no sempre està disposat a pagar.
«La enfermedad a menudo separa, aleja, destruye. Aunque a veces genera amor, lo enlaza, lo multiplica».
L'Ada i l'Alfredo, la seva parella, passen de l'alegria inicial de ser pares a l'abatiment més profund, en tan sols vint-i-quatre hores, fruit d'una negligència mèdica en la diagnosi precoç. D'haver-ho sabut, no haurien tirat endavant amb la gestació. La voluntat d'una decisió no presa que ha generat un gran impacte en la societat italiana, governada per la ultradreta, i que ha reobert debats com el dret a l'avortament o a l'eutanàsia. Ada va defensar el seu dret a decidir davant la premsa, les xarxes socials i els mitjans, malgrat els atacs furibunds dels sectors més conservadors.
«En Internet se encuentra de todo. Si quieres hacerte daño, ponte cómodo».
Per acabar d'adobar-ho, l'Ada va ser diagnosticada d'un càncer terminal molt agressiu. La consciència de la malaltia i els seus efectes devastadors van fer que sentís la necessitat de deixar constància escrita del paral·lelisme que la seva vida mantenia amb la de la seva filla. Ambdues, a poc a poc, van anar esdevenint iguals, dependents, incapaces de valer-se per si mateixes, necessitades de l'ajut de tercers, soles davant l'adversitat i els entrebancs administratius, amb una curta esperança de vida i amb la necessitat del comiat.
«Hay personas para las que el cáncer no es un accidente, sino la máxima expresión de una infelicidad preexistente. Algo que forma parte de su identidad y que viene de muy lejos, de la infancia, de la conciencia de no haber existido nunca de verdad, de no haber vivido nunca de verdad».
Un llibre que, pàgina a pàgina, ens reclama empatia, aconseguint abraçar-nos a cada moment, per dolorós que resulti, com el més preuat regal de l'instant viscut. Un viatge en el temps que va des dels seus anys com a ballarina, el culte al cos i a la bona forma física, fins al deteriorament emocional, amb la discapacitat de la Daria, i la seva pròpia decadència per la malaltia i el tractament.
«Siento que mi cuerpo me ha traicionado y estoy enfadada con él. Su fragilidad ya forma parte de mí y, cada vez que se manifiesta, aunque sea una pequeña señal, el ardor de esa traición se reaviva, como ascuas que vuelven a ser llamas».
En definitiva, una obra pòstuma molt dura que és una lliçó de vida, especialment per als qui ens ha tocat viure una situació similar. Un autèntic manual del comiat, de l'empoderament davant els revessos de la vida i de com saber tancar les portes que massa sovint queden entreobertes.
«Me veo de pie en el pasillo. Estoy mirando por la ventana. Abajo, en el patio, en la oscuridad, un gato busca cobijarse de la lluvia. Está mojado, aterido, asustado. Un animal solo en la tormenta... Ese gato soy yo».
«Como de aire» ha guanyat el més prestigiós dels premis literaris en llengua italiana, l'Strega, tant en la seva versió general com també en la categoria de joves autors. També ha rebut altres guardons importants al seu país com el Mondello, el Flaiano, el Città delle Donne i l'italoamericà The Bridge, però el més important reconeixement és que ha obert la consciència social a una realitat que creiem tan irreal com la desitgem lluny de les nostres vides.
«Estamos convencidos de ser criaturas que gozan del indiscutible derecho a una salud perfecta, a un cuerpo/mente dotado de órganos y funciones capaces de ofrecer prestaciones al máximo nivel. La nuestra es una sociedad que sencillamente ha eliminado el concepto de enfermedad, en la que los enfermos son siempre “los otros”: los pacientes oncológicos, los discapacitados, los diferentes...».
«¿Por qué tienes tanto miedo a la enfermedad y la muerte? ¿Y si por una vez contemplásemos la idea de que forman parte de la vida?».
Espero que les lectores i els lectors d'aquesta llarga ressenya sapigueu disculpar les constants interrupcions amb les insercions, segurament excessives, de fragments del llibre, però és que es tracta d'una obra on, a cada capítol, trobem motius per fer una aturada i emmirallar-nos-hi.
«Hay libros que tienen el poder de reconectarte con experiencias vitales que yacen sepultadas en alguna parte, debajo de capas de silencio y de dolor. “El acontecimiento”, de Annie Ernaux, es uno de esos libros. Con su relato nítido, descarnado, esencial, Ernaux pronuncia sobre el aborto palabras para mí indecibles».
Si us veieu amb el valor suficient, malgrat les llàgrimes, val la pena agafar de les mans l'Ada i la Daria i recórrer el camí junts, tot esperant aprendre a esdevenir aire.
«Como de aire»
Autora: Ada d'Adamo
Editorial: Lumen (2024)
Títol original: «Come d'Aria»
Traducció de l’italià: Celia Filipetto
Pàgines: 146