Traducció a càrrec de Cleofé Campuzano.
Elí Urbina és un poeta, editor i docent nascut a Chimbote, Perú, el 1989. Dirigeix la revista i editorial Santa Rabia Poetry. És autor dels llibres: «El abismo del hombre» (l'Argentina, Buenos Aires Poetry, 2020), i «La patria del instante, 120 haiku» (Mèxic, Alcorce Edicions, 2023). Ha publicat en altres llengües «Exŏdus» (el Perú, Santa Rabia Poetry, 2022, amb traducció del poeta estatunidenc Jeremy Paden) i «L’abisso dell’uomo (Itàlia, Edizioni Arcoiris, 2023, amb traducció d'Adriana Caterino). A més, és autor de les plaquettes «La sal de las hienas» (Perú, Plectre Editors, 2017), i «Fábula de los burros salvajes y otros poemas» (Espanya, Editora BGR, 2022). Poemes seus han aparegut en revistes com: «Θράκα» (Grècia), «Život» (Bòsnia), «Репер» (Macedònia), «Frequenze Poetiche» (Itàlia), «Sémaphore» (França), «ÆREA» (Xile), «Cercle de Poesia» (Mèxic); i han estat traduïts a l'anglès, portuguès, italià, francès, bengalí, grec, serbi, macedoni i croat.
UN TÈRBOL INSTINT
Existeix un tèrbol instint
que sobrepassa
la set interrogant del desig,
l'abisme secret de la ferida.
És un impuls tot ple de vehemència,
una agonia sensual,
una insomne punxada voluptuosa.
Perversitat.
Mirada d'animal possès
que trena el gruix de la tenebra.
En el centre del seu profund laberint
ni el record de l'amor
ni el sentit moral ni res importa,
només la carn,
només la seva negra eternitat,
el magnetisme
candent que t'absorbeix.
LA INTEMPÈRIE
Un lent puny d'odi
rebrega brutalment
el meu pit desballestat.
Res calma la meva ràbia.
La memòria m’agullona
ensangonat monstre,
amb un lleu record,
sense treva, sense pietat.
En la meva ànima s'amotina
la piara de l'angoixa.
Pertorbat deambulo
al voltant de l’habitació.
Sento la meva carn dura
com una pell adobada.
La meva ment inhabitable
es parteix en esclat.
El vent irromp amb violència
el vidre fosc.
La insomne arpa negra
de la ira esquinça l'alba.
Baix ardent cendra
palpo un rostre derruït.
Vençut per l'odi
contemplo la intempèrie.
SOTA AQUEST CEL ESTRANY
Sota aquest cel estrany enfonsat en el silenci
curt, la foscor amb tèrbola pinzellada.
Un immens arenal em circumda, s'estén
sobre el buit del món, omple tot d'absència.
Alçat entre el dolor em mimetitzo amb la pols
en marxa circular, sempre en sentit oposat.
El temps no és el temps, però de cop passa.
Tens d'incertesa el palmell de la meva mà,
arrel membranosa, s'allarga sordament.
Una rauda, gairebé gelada cremor ascendeix, esclata.
Violent és el tumult terrestre de l'angoixa.
Tanta boca, pedra, ungla. Tant d'ull, vidre, cabell.
Cada tremolor és un tall insondable.
Cada pas m'impregna incrustat de culpa.
Matèria abominada. Substància crepitant.
Des d'una altra foscor, en la memòria, un rostre
crida inerme. És el seu nom el nom de la meva ferida?
En va, tallo el paredó de carn d'aquesta ombra.
És tot desemparament, dolor que mai acaba.