Només qui posseeix les paraules
posseeix l’univers. Montserrat Roig
Diu Montserrat Roig a «Digues que m’estimes encara que sigui mentida» que «La mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu al món, però encara és considerada adesiara una mirada subjectiva, com si totes les mirades no en fossin de subjectives». Ella, una de les escriptores més preeminents de la literatura catalana contemporània, militant antifranquista i activista feminista sempre va tenir una mirada subjectiva, és clar, però va buscar sempre la veritat de l’escriptura. Va cultivar la literatura com a eina de recerca i de descobriment personal i diu «Per això crec que la literatura encara té un sentit. La literatura no és història. La literatura s’inventa el passat a partir d’uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui en la nostra ment» (Roig, 1980: 13).
«L’hora violeta» (1980), tanca una trilogia que enceta amb «Ramona, adeu» (1972) i «El temps de les cireres» (1977). El punt de partida de la narració és precisament una recerca de passat en la que els personatges es van construint a si mateixes en una polifonia de veus i temes. L’harmonia del text arriba a través de les diverses veus de les protagonistes femenines, dones escindides que lluiten per superar un present desencisador íntimament lligat a repressions viscudes en el passat i que busquen un rol allunyat del qual s’assigna socialment al gènere. Passat i present es retroben per a construir una memòria col·lectiva, en aquest cas genuïnament femenina, i que es pot articular amb relació a la identitat però també com una mera resistència contra l’oblit.
La novel·la «L’hora violeta» és molt més que una novel·la feminista, però a la vegada és, sobretot, una novel·la que destaca per això. A través de la introspecció i reflexió dels seus personatges femenins reflexiona a la vegada sobre la història col·lectiva i les estructures que condicionen les vides de les dones. El poder de representació i visualització de l’escriptura projecta una identitat nova, ni plenament col·lectiva ni plenament individual: és a través d’aquesta cerca que emergim. Diu Roig parafrasejant a Doris Lessing que «escrius sobre tu perquè escrius sobre els altres, donat que els teus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament teus» (Roig, 1993: 71) i així, de l’individual al col·lectiu i a la inversa, es van bastint els personatges. I qui sap si també nosaltres.
Montserrat Roig utilitza la literatura com a eina de transformació construint un text polifònic que recopila veus oblidades (o negligides) per la literatura —les de les dones— i donant-los un espai de resistència a un context sociohistòric i cultural que oprimeix. En aquest sentit, la recerca del passat serveix per construir una identitat personal i col·lectiva, reivindicar-la i donant-ne testimoni. La novel·la com a tal no és explícitament crítica sinó que proposa un espai on imaginar alternatives possibles. «L’hora violeta», no només és un títol que al·ludeix al color violeta tradicionalment femení, sinó que fa referència a l’horabaixa en què les dones de la novel·la es troben, es relacionen, es pensen, s’estimen i es construeixen. I tot sembla per fer, i tot sembla possible.
BIBLIOGRAFIA
Roig, M. (1980). «L’hora violeta» (labutxaca). Edicions 62.
Roig, M. (1993). «Digues que m’estimes encara que sigui mentida: Sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir» (59a ed.). Ed. 62.