Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matías, amb ganes d’estalviar el delit, preguntar al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.
Van pujar al carro i tot parlant van descobrir que aquell home era vidu de feia poc i se sentia sol. Feia cada dia aquell recorregut i sempre agafava algú pel camí perquè així compartia una estona amb la gent, tot parlant i rient i així se sentia una mica menys sol.
Quan la lluna va besar el sol, Matías va donar les gràcies encaixant la mà al carreter, després d’ullar l’ermita tenebrosa, on suposadament haurien de passar la nit Mila i ell. L’equipatge pesava i el fardo de la teca era minso, van entrar dins el recinte de pedra humida deixant un grinyol eixordador de les oxidades bisagres, a l’esquena. Van deixar l’embalum de bosses i cistelles als peus de sant Sebastià tot foradat de fletxes clavades, com a presagi d’un futur poc engrescador.
Una música de fons, desperta la protagonista, mira al seu costat.
Les fulles cauen i el seu color groc òxid es barreja amb els pensaments dels caminats. La música blava surt melodiosa d’un lloc ple de poesia.
Avui he vingut aquí. Ferran, que em va regalar la primera llibreta i jo mateixa qui la va escriure i conservat. Han passat els anys i encara conservo aquella primera llibreta i moltes altres, escrites en dies joiosos, en hores tristes… però sempre amb aquella inquietud que el temps passa davant nostre, sense aturar-se.
Per això en arribar a casa em poso a escriure. No sempre passa, però la meva alegria és molt gran, no em sento sola, em faig companyia.
Malgrat no tenir ni pare ni mare, he sabut espavilar-me, i trobar el meu lloc al món.
Tornar a casa, perdre’m pels passadissos i recordar aquella fredor, aquella soledat em va regirar l’estómac i em feu arraulir en una butaca del saló, on la padrina es passava tantes hores esperant que arribés l’avi. S’asseia pensant que arribaria aviat i que podria explicar-li el seu dia, però l’avi arribava cansat, i sempre acabava per pensar que millor un altre dia ja li explicava la seva jornada… un altre cop, ella i la soledat.
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.
El carreter se’ls va mirar de dalt a baix. No va dir ni sí ni no, però feu aturar els cavalls de cop, cosa que els animals van agrair perquè anaven amb la llengua a fora. En Matias va pujar d’un salt i, a la Mila, li va costar més per la murga de les faldilles i els faldons. Ja li agradaria a ella poder vestir uns pantalons fins al turmell ben fins, de lli que belluguessin amb la marinada de cada vespre.
Sense massa contemplacions cap als viatgers ni tampoc cap als cavalls, el carreter va fuetejar els animals que ai, si aquests poguessin parlar! i van arrencar gairebé de galop. Malgrat les sotragades del camí, la Mila estava contenta de l’ocurrència del seu marit. Feia hores que caminaven i sembla que encara els hi quedava unes quantes pujades i baixades pel pedregar fins arribar a l’ermita d’en Gaietà.
Com que no s’havia d’esforçar per caminar, es podia esforçar per contemplar la vall. Mare meva! Quina preciositat de muntanyes, rierols i boscos. Ella que venia de la plana, més aviat seca i escassa d’aigua. Si no fos per aquests camins del dimoni, seria bonic fer casa aquí, plantar les arrels aquí, lluny de tots i de tothom, lluny del soroll i a prop de la verdor.
La Mila no sabria dir si el trajecte va durar molt o poc. Si fos pel mal de les natges que el sotragueig del carro li provocà, afirmaria que va estar tres dies amb les seves tres nits viatjant. Si fos per la bona estona que va passar allí sola, a la part del darrere, enfonsada entre sacs de palla, farratge i verdures fresques, la Mila diria que ni un matí va estar traginant.
El carreter i en Matías van intercanviar-se moltes mirades i parques paraules. Ni un ni l’altre semblaven estar molt satisfets de la companyonia. Però, en definitiva, es tractava d’un intercanvi, veritat? No pas de fer-se amics. Deixar-los pujar a canvi d’uns pocs rals tampoc havia sigut tan mala idea, pensà el carreter. Que ens estalviï aquest camí de mil dimonis tampoc ha sigut tan mala idea, pensà en Matías.
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matías, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins les collades de la muntanya.
El carreter els va mirar amb cara de pomes agres i va girar el cap enrere. Va mirar la carreta de gom a gom de rovellons i els va dir:
—Us apropo on vulgueu, però anirem fent les parades que toqui i m’ajudareu a caçar rovellons.
Els rovellons s’estenien com un mantell infinit i omplien la muntanya amb aquell color tan característic i fins i tot, podien percebre la dolça olor.
Ante la imposibilidad de pedir un taxi por la falta de cobertura en el móvil, la pareja se vio obligada a aceptar la respuesta del carretero, sin saber que esta decisión cambiaría el rumbo de sus vidas.
Després de collir rovellons una bona estona, van continuar camí, fins a trobar un hostal perdut en mig del bosc. L’olor de carn a la brasa i de foc de llenya feia estona que la notaven, i els va venir gana.
En baixar de la carreta van omplir un cistell i el van portar dins, fins on hi havia les brases. Una senyora baixeta els va rebre amb els braços oberts. Li van demanar que els hi preparés uns quants rovellons a la brasa, amb all i julivert.
Mentre la basa s’estava fent, miraven com espetegaven les espurnes del foc en un petit castell de focs domèstic al foc a terra d’aquella casa.
Observar les espurnes com salten i volen pot arribar a ser un viatge de la ment acompanyat d’olors. Cap viatge com aquest!
En Matías va agafar un llibre —un d’aquells que sempre portava a la bossa, que sempre l’acompanyaven, però que mai tocava— i es va posar a llegir mentre la Marta l’observava.
De sobte la Marta va veure com la cara d’en Matías oferia un gest greu, semblava estar llegint una dedicatòria a les primeres planes del llibre que tenia a les mans, què devia dir?
No podían saber que aquello era un giro inesperado en el plan de Dios (si existía). Ambos alzaron los ojos para verses in lágrimas externas, mirar por dentro exige valentía.
La dedicatòria era molt clara: Ets perifèria i ho saps! Ell, que es creia el rei de la nit, perifèric?? De què!!
Es va cordar les sabates, va obrir la porta i va córrer cap a l’estació. El tren tot just marxava i va ser llavors quan va trucar-li per dir-li, per fi, la veritat:
Solo podrás encontrar aquello que anhelas bajo las cordadas de los zapatos que jamás tuviste.
No esperes que lo que deseas venga a ti, búscalo con toda tu alma, sabiendo que la vida te encontrará a medio camino, quizás con las cordades de los zapatos que tanto deseas.