És enorme la vida fet i fet. Ens perdem per tot arreu
Guerra
Vet aquí ja tenim Londres, el segon lliurament en català dels inèdits d’en Louis-Ferdinand Céline —uns 5 300 fulls manuscrits, abandonats al seu domicili parisenc per l'escriptor en la seva fugida el 1944, i reapareguts l’estiu de 2021—, després d'aquell esborronador, «anomenat com a Guerra...» on ens trobàvem amb en Ferdinand aixecant-se entre runes i cadàvers, malferit al braç, trontollant-se i un horrible brunzit al cap… On collons és el meu regiment!?... El que seguia?, un al·lucinant malson, delirant viacrucis i convalescència hospitalària a la rereguarda: la guerra és al seu cap, literal i en tots els sentits.
Retrobem ara, «com un somni que hi torna. La vida té trucs», a en Ferdinand a Londres després de ser desmobilitzat per un tribunal mèdic a causa de les ferides sofertes a la Gran Guerra: una discapacitat del 80 % amb només vint-i-dos anys; un braç malmès, metralla al cap, tinnitus i fortes migranyes que amb prou feines el deixen dormir.
En aquell Londres, «on fatalment un dia o altre es refugien tots els odis i tots els accents malgirbats», descrit aleshores com «el mercat més gran de carn humana del món», entrarà en contacte amb els baixos fons i el món de la delinqüència i la prostitució de la mà d'en Cantalup, un proxeneta francès, parent d'un soldat al costat del qual Ferdinand va lluitar, qui l'acollirà i anirà introduint de la baixa estofa als escalafons més elevats de la picaresca i la corrupció.
Entre macarrons, prostitutes, criminals, malfactors, traficants, policies corruptes, incendiaris simpatitzants de l'anarquisme… No hi ha prosperitat possible en aquesta generació trencada en cos i ànima a les trinxeres de la Gran Guerra i la dissolució econòmica, social i psicològica d'aquells que no albiren cap esperança més que la supervivència, afegida a la misèria, la fam i la malaltia que els envolta, i l'amenaça de tornar a ser cridats al front.
Pallisses, incendis, bombardejos, violacions, avortaments, assassinats… Tot un seguit d'esgarrifoses i sagnants, esperpèntiques aventures... Amb aquella voracitat que el mou, la ràbia que en destil·la, l'angoixa vital que projecta, la bogeria que en transmet… Emocions complexes i contradictòries, però autèntiques i reconeixibles.
Tot plegat acabarà convencent el nostre antiheroi de la necessitat d'allunyar-se d'aquests ambients i colla de folls arreplegats, però com?, si n'existeixen d'altres?, si és possible?
Vet aquí el què i el quid, a més de l’imaginari de sa autor, que confereix unitat a l'obra: la impossible necessitat de trobar aixopluc, lloc segur i refugi, i alhora sobreviure havent de fugir constantment, d'un mateix, del passat, del present, de la pasma, de la presó, de la memòria, del futur... Però per damunt de tot, el pànic de ser enviats de nou al front.
El llenguatge i l'estil
Hom podria pensar si ens limitem a la sinopsi que es tracta d'una simple i provocadora exhibició d'atrocitats, i no —o no només; aquesta és una part de la qual no se n'està—, és molt més. Potser és la meravellosa traducció —interpretació, adaptació, transposició… com en vulguem dir— al català del text realitzada per Joan-Lluís Lluís; potser el fet de tractar-se d'un manuscrit, difícil de transcriure i alhora al que hi manca la revisió final per part de l'autor i doncs, sense retallades alienes ni correccions pròpies —per la natura i l'estil celinià, ves no sia un punt afegit i en sumi; en sia un altre registre; o més aviat i també, ens serveixi per conèixer el seu procés creatiu així com l’evolució d'aquest—. M'ha sobtat l'extraordinària força d'aquesta escriptura en brut i tan urgent, fregant la poesia en prosa en molts fragments —en contraposició a d'altres de ben tèrbols, realistes i explícits, i també aquells que semblen fugaces anotacions inacabades i esbossos a desenvolupar—, com poques vegades he trobat en altres obres d'en Céline.
El barber i el filatelista comparteixen botiga. Aquí teniu cent mil cromos en un sol aparador perquè somiïn l'avariciós i l'escolar viatger de distàncies llargues i suaus. Xucla els vidres país rere país tot furgant-se el darrere...
Un cec ajupit estira amb un acordió l'aire que no n'acaba mai d'arribar més amunt de la bastida d'un traster inacabat per sempre. La cabina del telèfon, allà mateix, està interrompuda des de fa vint-i-dos anys. Aixins van les coses...
Una moneda vacil·la i vagabundeja fins a l'ull de la claveguera. El cec fa un salt i l'aixafa arran de reixa. Verifica que sigui bona...
Quinze emigracions des del 93 han acabat d'esgotar el barri. Han pixat fills de la desgràcia i han rentat roba per totes les golfes de Soho...
M'agrada prou narrar-vos Londres però no deixo de recordar-me la meva història.
La història, els personatges
No són mers secundaris, plans i despatxables amb dos trets característics o un qualificatiu. Qui recordi grans sèries literàries segur no haurà oblidat l'Omar i en Sobotka —per esmentar alguns— a The Wire. Amb aquell so coral, que també hi batega a Londres, tant per la multiplicitat de personatges, la dispersió no lineal d'intrigues i trames i la desconstrucció del relat. O els Richard Harrow, Van Alden, Chalky White —o en Horvitz!, el carnisser— de Boardwalk Empire, per posar alguns exemples i similituds amb altres models narratius. Personatges complexos i contradictoris, inhumans i a voltes massa humans, sovint infrahumans, n'han perdut la condició… i perxò repulsius i atractius alhora, al mateix temps tant propers com llunyans.
Londres n'és ple.
N'esbosso algun, en Borokrom: ha passat tants anys a presó i per causes diferents que ha acabat convertit en solitari llop anarquista, carregat de bombes i granades; pregonant, speaking corner amunt d'una caixa, ara contra les farmacèutiques, ara contra els socialistes… Actualitzant curosament des del 1869 una llista oficial i completa de traïdors, «Ja no creia ni sols en els que moren per la causa». «Amb en Borokrom no ens avorríem mai». Músic multiinstrumentista format a si mateix, dormint sobre una biblioteca horitzontal a tall de somier, o dossier creixent fet amb fragments seleccionats i robats de llibres, «només robava allò que necessitava», doncs «no passa gaire que en un llibre trobis més de vint planes que valgui la pena endur-se».
La família d'acròbates irlandesos, els Peacock, fent jocs de mans amb sabres, revòlvers i ganivets, «forçosament en el gremi aquestes coses tenen eco»... Tots ja han passat per l'hospital, «cap en aquesta família que no hagi estabornit profundament el que més s'estima».
En Rodríguez, que tenia uns quants noms però cap nacionalitat definida. No fora que aquella que triés hagués d'anar-se'n a la guerra...
O l'Angèle, la «querida» d'en Ferdinand i la seua estranya relació, contrariada i perversa història d'amor, o «en el sexe són els malsons que fan trempar, no gens els somnis».
Altres apunts
Hi descobrim a Londres el naixement de la vocació mèdica, inspirada a en Ferdinand pel doctor Yugenbitz, qui el pren com a ajudant. Recordem: Céline és un misantrop recalcitrant, que estima però la Humanitat —a sa manera; convé no oblidar els seus execrables pamflets antisemites, el seu col·laboracionisme amb el règim de Vichy i els seus posicionaments racistes i xenòfobs—.
Crec que hauria volgut curat totes les malalties dels homes, que deixessin de patir per sempre aquestes carronyes. Som estranys, si ens ho confesséssim. Bé.
Hem costava de creure. Mai ningú, sobretot ningú instruït, s'havia interessat pel que pensava o no pensava jo.
Afegit a la pròpia atracció, fins a cert punt —o del tot— malsana per la carn, malalta o podrida tant és, o millor encara, sang i fetge que descobreix en si mateix, cosa que ja sospitàvem.
Em fascino fàcilment, perdo el món de vista en la carn oberta, podrida tant com vulgui no m'importa mica. És calent, sagna, amb això en tinc prou…
A més del desig d'ajudar, la medicina representa també un mecanisme d'ascensió social i d'emancipació individual, doncs permet convertir-se en el propi cap quan ja no es creu en res i hom n'està fart de qualsevol mena d'explotació…
Jo metge, és el poder que hauria volgut, l'íntim, el veritable, el que es troba al nervi petit del dolor físic, el que no menteix.
Hi trobem una altra descoberta, la de la seua vocació i talent per l'escriptura, «m'anava tornant interessant», en adonar-se de l'atenció que desperta quan explica coses. És el cas de les «faules medievals» —inèdits pendents—, que ja havien tret el cap en altres textos, quan explica algun conte o fragment, i que a Londres també reapareix i desenvolupa d'una forma sorprenent i pionera, com a la famosa escena de «La rosa porpra d'El Caire»: prenent vida i barrejant-se amb l'acció i els actors principals.
Un altre tret que apareix a Londres per primer cop; quan al mig de l'acció s'adreça directament al confident lector —com en aquella inquietant escena de Hanneke a Funny Games, que et fa tirar el cul enrere i prémer a la cadira—, picant l’ullet i cercant la seua complicitat, impossible d’altra banda.
Trobem també diversos episodis al·lucinatoris que acosten la història al fantàstic, aquell «he arreplegat la guerra dins el meu cap», ara literal i en tots els sentits, on hi és tancat: traslladant els problemes de salut i percepció —física i mental— alterada del protagonista a la pròpia narració dels fets.
Hi ha tant… Per exemple:
Certes dosis de bondat
Malgrat la violència i els crims, mostrari de fets aberrants propis de temps convulsos i extramorals, sempre hi trobem certa voluntat per obrar «bé» per part del protagonista. Un incansable propòsit per actuar «correctament», malgrat un entorn, les companyies ja se sap, que el condueixen sovint al desastre.
(Bé parlen massa, bé a destemps, bé fan el contrari del que diuen… Moguts per qui sap quina pulsió destructora, com bé assenyala l'autor del pròleg.)
Aquesta lluita s'inclina i sovint decau cap al mal, fruit de tot allò viscut, l'imperatiu de sobreviure —i les dificultats per fer-ho— i la rancúnia i l'odi acumulat per com l'ha tractat la vida. I també certa tendència, curiositat i atracció pel perill, carn vol carn, i allò tèrbol i extrem… O aquell malditisme a la manera de Jean Génet al Diari de lladre… Una mena d’admiració que obeeix i només es deu als seus propis codis de conducta. Allunyats dels benpensants... hi ha un odi evident cap a aquests, així com per la institució familiar, per la seua falsedat i hipocresia.
Provava d'enrecordar-me de com eren els homes abans de la guerra. Ja eren una refotuda col·lecció de porqueries…
Posats a fer, a rumiar-hi, entre uns i altres els macarrons encara són els que entenen millor les coses. Són susceptibles d'escoltar, els altres ni mosca.
Reprenent el fil, així tot d'una i contra les cordes, de sobte n'emergeix un impuls irrefrenable en el protagonista, una «bondat» inesperada i que precisament li comporta més problemes, encara més… Si no n'eren prou, sembla buscar-los. «Salimos de Guatemala y nos fuimos a guatepeor», que deia en Juan Martínez a la Sole en aquella meravellosa obra —punt celiniana— de Chaves Nogales.
Aquest conflicte intern/extern resulta summament atractiu; i precisament per inherent a l'ésser humà, segurament tant recurrent a la literatura, el cinema, l'art… o la pròpia vida, ves, no l'he inventada jo.
Si per a fer el «bé» calen certes dosis de maldat —com assenyalava Orson Welles a Touch of evil—, per a no fer el «mal» al complet, és a dir, per a no ser malvat —el més fàcil?, deixar-se arrossegar, fer el mateix, mirar a una altra banda… Muts i a la gàbia, davant determinades circumstàncies i situacions— cal conservar aquesta voluntat —almenys, o consciència, la neurona justa i necessària per adonar-se'n, no tornar-se boig o idiota— per distingir i continuar volent fer el «bé», i allò «correcte».
No obstant si saber-ho és difícil —en moltes ocasions no hi ha resposta ni existeix una sola opció, i de bona—, fer-ho encara més… O ves, que hagués fet qualsevol en aquells temps, davant determinades circumstàncies, trasbalsat entorn i inimaginables situacions… O fill de puta s'hi neix, però també s'hi fa. La qüestió deu ser el com i fins a on. I també amb qui.
Moltes preguntes... Respostes? Qui sap!
Pel que fa al primer dels inèdits publicats, experts —tant en l'anàlisi de documents i manuscrits com de l'obra celiniana— plantegen la hipòtesi 1: que els aplegats a l'anomenada Guerra s'haurien d'haver inclòs com a annexos en una nova edició del Viatge al fons de la nit. Però en cap cas ser objecte d'una edició autònoma, i molt menys amb aquest títol, absent al mateix. I apunten a una estratègia editorial i voluntat d'explotar-los comercialment abans de fer-ne una coherent i rigorosa edició crítica o genètica, posterior a l'estudi per part de la comunitat investigadora, el qual no s'ha produït; o no com caldria.
«Les raons de la filologia no sempre formen una bona combinació amb les de les editorials», assenyalen els autors al principi de l'article. «Per què Henri Godard col·labora en un projecte editorial que inclou la publicació de “documents genètics”, no en un annexe o en un aparell crític, sinó com a llibres o, per dir-ho millor, bestsellers autònoms?»
Pregunta retòrica, suposo.
Per què Céline no els va incloure al Viatge al fons de la nit?
Només cal llegir-los per adonar-se'n de la brutalitat i violència explícita de molts fragments, excessius i fora mida —o escriure allò que no pot ser expressat— per a una primera novel·la, i en aquells moments. «La hipocresia d'una societat que accepta la guerra sempre referint-se a ella a través de l'eufemisme, que en censura els horrors».
(Hem passat precisament al contrari: la indiferència i insensibilització a causa de la sobreexposició i l'exhibició quotidiana del dolor i tota mena d'atrocitats mentre mengem crispetes, i no sé què és pitjor… No voler que se'n parli, s'escrigui, es pensi... és hipòcrita. Lliscar el dit sobre la pantalla, de baix amunt, de baix amunt, impassibles davant el dolor i l'horror com a espectacles: morbós i inhumà)
Així doncs i afegit a les retallades i crítiques negatives que va rebre Mort a crèdit, i el caire de supervivència a qualsevol preu, l'individualisme extrem i el nihilisme més absolut dels manuscrits de Guerra, probablement sien algunes de les raons per les quals i també posteriorment, al calaix es van quedar.
D'altra banda, i pel que fa al segon inèdit, tres quarts del mateix, l'anomenat Londres és l'esborrany i projecte narratiu del què acabarà esdevenint Guignol's band.
Per acabar-ho d'adobar i a més, resulta que es tracten de dues «obres» molt diferents, monumentals ambdues d'uns pràcticament mateixos espais i temps, actors similars rebatejats... Per què no en va revisar aquell primer esborrany i el va publicar —com semblaria lògic— sinó que —el va aparcar sencer i— va decidir escriure'n i publicar l'altre? Doncs probablement per les mateixes raons que no va incloure l’anomenada Guerra al Viatge al fons de la nit.
Qui sap.
(O veurem què passarà amb els nombrosos fragments retrobats —entre els manuscrits— pertanyents a Casse-Pipe, o el que seria la veritable guerra... Més tenint en compte que el 2031 les obres d’en Céline passaran a ser de domini públic. Tot apunta que en continuarà donant, de guerra, el molt fill de puta... I altres forrant-se amb els royalties)
Londres vs Guignol's band
No entraré en valorar quina obra és millor, si se'n poden considerar dues, i obres ambdues, en lloc d'un manuscrit preparatori (i) d'una obra diferent i inacabada… Tant és això per al lector final —deixem-ho als experts; però també potser caldria haver-los escoltat més a l'hora de publicar-los, i com—. Doncs també l'ordre de lectura importa. Jo ho he fet en paral·lel, llegint Londres i rellegint Guignol's band.
Gaudim doncs de Londres, i recuperem Guignol's band, segurament de les obres menys llegides de l'autor.
(I no només. Doncs sobta que aquests inèdits, esborranys no revisats —independentment de llur qualitat i interès, que el tenen i molt— s'hagin convertit en bestsellers, mentre moltes altres obres seues publicades gairebé no s'hagin llegit ni estat motiu d'estudi)
Almenys així m'ho he acabat prenent jo, després de donar-hi mil voltes, com que es tracten de textos complementaris: en els fets que s'hi descriuen, en la profunditat, nombre i amplitud dels personatges; amb diferents perspectives històriques, també geogràfiques, de diferents espais socioeconòmics d'una mateixa ciutat; en els recursos narratius i estilístics que hi desplega, i allò de diferent que hi traspua i ens transmet cadascuna… Per tenir una visió més complerta de tot plegat.
Per acabar: si us ha agradat Londres us encantarà Guignol's band. I si no n'heu llegit cap de les dues, comenceu per la que ens ha regalat en Joan-Lluís Lluís. Doncs gran part del mèrit és seu. La seua versió. Com Guignol's és una història diferent a Londres, a partir d'un mateix material biogràfic. Quedem aixins.
I com acaba tot?
Com el rosari de l'Aurora: el destí de gairebé tots els personatges està decidit, ha arribat a la seua fi, c’est fini, it's over…
Però com és habitual a les seues obres, la vida segueix, malgrat tot, per aquells que han tingut la fortuna —o dissort— i habilitat per conservar-la, oberta i en suspens… Amb un Ferdinand voltant per les ribes del Tàmesi amb el seu gatet com a únic company.
Fantasia per a una alta ocasió, i amb la música a una altra banda.
Ens buscàvem ja no ens trobàvem
Londres
Céline, Louis-Ferdinand. Guerra. Edicions Proa/Anagrama
Céline, Louis-Ferdinand. Londres. Edicions Proa/Anagrama
Pierrat, Emmanuel. L'Affaire Céline - La véritable histoire des manuscrits retrouvés
Mela, Giulia i Pellini, Pierluigi. Genèse d’un best-seller. Quelques hypothèses sur un prétendu ‘roman inédit’ de Louis-Ferdinand Céline
DOSSIER: Affaire(s) Céline: un dossier d'En attendant Nadeau
PODCAST: Les manuscrits retrouvés de Louis-Ferdinand Céline. RadioFrance
PODCAST: Louis-Ferdinand Céline, le voyage sans retour. RadioFrance