Sobre una pintura d'Antoni Garcia Lamolla: L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil
Un calaixet, quinze anys de blau.
Quinze anys de plomes blaves.
Una pertinença i un temps poden anar plegats,
crear una singularitat;
anar de braç com a mort i presagi de mort,
anar de braç com a vida que s'allunya a una realitat indòmita
en l'horitzó de successos.
Ambdues poden erigir una singularitat.
Un calaixet. Quinze anys de blau.
El temps relativitza les formes de l'amor, es reafirma
en l'espacialitat honesta del cor còsmic.
Esperava que el teu drenatge successiu i la sang d'uns altres
Poguessin espantar els llops.
Es va produir un relat-segon en el qual va cabre el seu últim alè.
Erma a les mans del germà, breu ploma ingràvida
de presagis. Al·legat a aquesta fracció imprecisa.
entre la vida i la mort. Convulsió tornada turquesa.
Una singularitat que vam enterrar a uns metres de casa.
Un calaixet. Tres dies abans d'anar-te'n tu.
Ja no podíem fer res més. Us vam deixar dormir.