MARCEL PROUST
«Les coses belles que escriuríem si tinguéssim talent estan en nosaltres, indistintes, com el record duna melodia que ens fascina sense que puguem retrobar-ne el contorn», escriu Proust a Contra Sainte-Beuve. I en aquesta obra, així mateix, lautor començava a recordar aquella melodia que havia de convertir-se, anys després, en el cèlebre A la recerca del temps perdut. Sota la forma duna conversa amb la mare, Proust desplega nombrosos motius daquella cadència: moments en què un petit gest del present el transporta al passat (entre els quals hi ha lescena que en prefigura aquella altra, tan famosa, de la magdalena); linsomni, els somnis i els plaers solitaris; els sorolls del carrer que entren a lhabitació; latracció cap a una bella comtessa; la impressió que li causa un raig de sol al balcó; larribada a Venècia; pàgines memorables sobre Sainte-Beuve, Nerval, Baudelaire i Balzac; els Guermantes, la infantesa a Combray Contr