Sí que vaig dir apreci, però volia dir amor.
Llegir epistolaris, així com diaris i altres papers personals, sempre fa una mica l’efecte d’estar assistint a una conversa que no et pertoca, però és precisament aquesta obertura a la intimitat la que ens permet reconstruir i conèixer una veritat que cap novel·la, per extraordinària que sigui, pot arribar a assolir.
Virginia i Vita es van conèixer per casualitat el 1922 i van començar una relació a la qual es van entregar en cos i ànima. Virginia comptava amb quaranta anys i estava treballant en La senyora Dalloway i Vita, de trenta, era una escriptora de cert èxit. Va començar llavors una relació que va suposar una expansió tant a les seves vides personals com professionals, les veiem créixer, llegir-se, aconsellar-se, cuidar-se i sobretot, sobretot, estimar-se.
Assistim a una relació totalment passional entre les dues en les que es consideraven una a l’altra el refugi del món. Es busquen, es consolen, es desitgen. Amb una mescla de passió i lucidesa intercanvien cartes en què parlen de la seva relació, dels seus sentiments, de la passió compartida per la literatura, per les plantes, pels viatges. Assistim agarrades ben fort a les seves pàgines a un torrent d’amor.
Virginia —cerebral, subtil i amb tribulacions interiors— i Vita —passional, directa i decidida—, dos mons que lliguen i relliguen un diàleg que s’allarga durant gairebé vint anys i que ens arrossega a una voluntat d’estimar, de llegir, d’escriure, de buscar la bellesa, de viure. Elles dues escrivint, escrivint-se, no ens mostren l’amor, el creen, perquè l’amor, en la seva última essència, és també un acte de creació.
Hi ha molts tipus de literatura i estem acostumades al fet que els llibres ens obrin les portes a mons imaginaris, aquest, però, ens obre portes i finestres a una cambra pròpia per a l’amor, és un cant a la llibertat de ser, d’escriure, d’estimar.